Tomàs de los Santos

temps de muixeranga

El meu fill Marc va nàixer un 8 de setembre. Tenia pressa per arribar i es va avançar vora quatre setmanes a la data prevista. En aquells temps no enteníem ben bé per què, però ara sí que ho entenem: És muixeranguer i va triar encetar el seu camí el dia gran de la festa d’Algemesí.

Fa uns pocs anys va començar a militar, junt amb la mare, en la Jove Muixeranga de València -la taronja- d’enxaneta. Aleshores eren poqueta gent i feien figures senzilles, però molt plàstiques. Tenien la sort de comptar amb dones (Amaya, Graciela, Roser, Maria...) elegants, elàstiques, valentes i amb un gran equilibri que suplia perfectament la manca de personal. Tot això era al principi, perquè l’estima fa la militància, i la militància muixeranguera va començar a atraure molta més gent als assajos.

Jo els visite, de vegades, a Benimaclet i és un espectacle veure’ls des de la distància curta. Tot el ritual de l’enfaixat, la camisa, els peus nus, la concentració, el silenci... El mestre Pau indica la figura a realitzar, es fa el silenci i comença la cerimònia a prendre forma de torreta desplegada (quatre pisos de companyes i companys) amb el meu fill o la meua neboda, de vegades, dalt del tot. El cor s’accelera quan comença a formar-se la figura i batega d’una manera difícil d’explicar quan sang de la teua sang arriba dalt del tot. Baix, una pinya de braços cimenta aquesta rebel·lia contra la gravetat.

Després ve el moment que –secretament- més m’agrada dels assajos i és que, desfeta la figura, tota la gent, en grups espontanis i xicotets, comenten com ha eixit la figura i es forma una alegre remor de veus amb l’alè accelerat del recent esforç. És un moment col·lectiu íntim i els visitants quedem com a espectadors d’una escena fascinant.

El mestre de la Jove, Pau, un periodista enamorat de la Muixeranga i del seu indiscutible valor com aglutinant de la societat valenciana, ha substanciat, amb més gent que col·labora, un projecte seriós i respectuós amb la festa en un lloc web anomenat Temps de Muixeranga on trobes l’actualitat, entrevistes, reportatges, informació i unes altres coses ben interessants. Us la recomane.

La joia la podeu trobar en www.tempsdemuixeranga.com

El último abrazo (De sergi pitarch)

De vegades passa que no pots posar una distància prudent entre ser i no ser objectiu. En aquest cas, l'atzar es creua amb una persona que m'estime i l'ha aprofitat per construir una emoció en forma de documental: El último abrazo.

No faré spoiler a qui no l'haja vist, però l'inesperat viatge comença en una subhasta a València on Sergi compra una bossa que buida, en arribar a casa, i es troba dues cartes de suïcidi. El contingut de les cartes és de guerra, d'exili i d'un futur negre com el de la fosca Europa del principi dels anys quaranta. El protagonista no vol viure més perquè vol deixar de patir.

Sergi Pitarch i Garrido és periodista i es nota. El seu olfacte el va portar per camins imprevistos de persones i quilòmetres, i va saber fer i fer-se les preguntes que calien. Una història fantàstica.
Una mirada als crèdits és mirar persones que m'estime molt i que van fer crèixer aquest projecte.

Vos convide a aquesta tenebra que commou. www.elultimoabrazo.com

ESTELLÉS DE MÀ EN MÀ (Francesc Anyó i Borja Penalba)

Vos puc assegurar que la primera vegada que vaig veure l'espectacle no podia ni imaginar com em colpejaria la veu d'En Francesc. Eixa forma de traure l'ànima dels poemes de l'Estellés, convertir en tacte les paraules, sumar dimensions als versos. Donar l'accent just, la pausa precisa, el timbre adequat. Posar la solemnitat, l'humor, el drama o el "grollerisme il·lustrat" del nostre poeta en el seu punt. Tot això ho fa el talent d'En Francesc Anyó, un dels meus, un dels nostres.

El Sr. Penalba posa el contrapunt perfecte a "tot això i allò". La guitarra de colors d'En Borja és, sempre, una atmosfera on respiren vius i còmodes els versos. Dalt de l'escenari és solvent com pocs com ningú, canta molt bé, té una personalitat particular i una capacitat d'improvisació irritant.

Però el més important, allò més important de tot aquest espectacle és la interacció, és la química entre els tres. La presència de l'Estellés, junt al Francesc i al Borja es pot tocar amb els dits. Els poemes, les cançons, han estat elegides amb molt bon criteri i molta cura. Memorables Oh, Calcuta!, el gag del Pimentó Torrat, El Vi, el rap de l'Hotel París, la xarrada a la taula on el pes recau més en Francesc; la part musical, les cançons, estan molt ben interpretades pel Borja.

Tinc el privilegi de ser un testimoni proper d'aquest espectacle. És per això que sabreu perdonar la manca d'objectivitat. Estimeu-los. Estimem-nos.

És per tot això que recomane aquesta tenebra: demaenma.cat