Biografia

Tomàs de los Santos va ser parit a València, d'una dona argentina de dèneu anys, a la llum d'uns ciris, una matinada de tardor que plovia a bóts i barrals. Quan va passar la tempesta del naixement, va viure tres anys al carrer d'Arévalo Baca, lloc per on passava cada dia, camí del seu treball, un conegut poeta de Burjassot: el nét del forner Nadalet. La casa era tan petita que Tomàs dormia en un llit al rebost, al costat dels pots de tomaca i d'unes caixes de cartró.
Als dos anys i mig va tindre una germaneta, aquesta parida en un taxi. És important aquest detall en la vida musical del protagonista, doncs van aprendre junts a cantar, entonar, a educar l'oïda i a fer-se cors. Encara, ben majors, ho fan.
Als tres anys la família se'n va anar a viure a Benimaclet, a una casa acabada de construir que estava en mig de l'horta en la carretera d'Alboraia (ara, Emili Baró), prop de la Torreta de Miramar.
Als quatre anys descobreix, a una prestatgeria de casa, un aparell gris anomenat pick up, que fa girar uns discos negres que desprenen música i veus. Ritualment, tots els diumenges pel matí, son pare i sa mare fan sonar els discos que donen voltes a 33⅓ rpm. La banda sonora es prou heterogènia: Mercedes Sosa, ABBA, Los Fronterizos, Antonio Machín, Frank Sinatra...
Als set anys comença a estiuejar a Fondeguilla i descobreix que tot el poble parla en la llengua de sa tia Maruja i dels veïns del quart pis.
Als nou anys, amb la seua germana, ingressa al Cor de Peques -secció infantil de l'Orfeó Polifònic de Benimaclet- on aprén a cantar i un poc de solfeig.
Als deu anys escolta a la ràdio, en el programa de Toni Mestre, una cançó en valencià: Què vos passa valencians? de Paco Muñoz.
Comença a rebre classes de guitarra el dia de la pantanà de Tous, la qual cosa recorda any rere any de manera agredolça.
A les acaballes de 1982, viatja a Barcelona, en el tren, amb companyes i companys de batxillerat. El seu company, Miquel Mestre, interpreta L'Estaca (Lluís Llach) i Michelle (The Beatles) a la guitarra. Aquestes dues cançons l'introdueixen per camins musicals, fins aleshores, desconeguts.
Aprén a tocar la seua primera cançó amb la guitarra: Yo te diré, d'Antonio Machín.
Descobreix el seu music favorit: John Lennon. Quasi alhora li deixen una cassette de Víctor Jara i s'indigna profundament en assabentar-se de les circumstàncies de la seua mort.
Compon la seua primera cançó quan és un adolescent. En aquesta època compon vora setanta cançons.
Sovint té problemes de pànic escènic quan toca. Abandona qualsevol actuació en directe que no siga amb públic conegut. Continua escoltant tot tipus de música i component a sa casa.
Amb poc més de vint anys, comença a prendre consciència de la situació del seu poble, del seu país. Personalment, adopta el valencià com a llengua pròpia.
Durant un llarg període de temps, vora set anys, no agafa la guitarra.
Treballa i milita en una organització de solidaritat internacionalista valenciana al llarg de més d'onze anys. En tot aquest temps entra en contacte amb moltes lluites arreu del món que afecten el seu poble de manera directa: les dels pobles indígenes d'Amèrica Llatina pels seus drets col·lectius, les dels moviments antiglobalització, les dels col·lectius per a la recuperació de la memòria històrica o les de La Vía Campesina. Des d'aquests moviments el conviden a cantar en diversos actes i és en aquest marc que comença a perdre la por a fer-ho en públic.
Viatja a Cuba, Iraq, Veneçuela, Mali i Bolívia i participa en diverses activitats de caràcter social i polític.
A les acaballes de febrer de 2010 el conviden a cantar en un Homenatge a Ovidi Montllor celebrat a Benimaclet. Interpreta dues cançons del cantant d'Alcoi: M'aclame a tu i Va com va. Les sensacions d'eixa nit fa que reconsidere la seua tornada a la música. Durant els dos mesos següents, torna a compondre cançons de tot tipus: de lluita, d'amor, de denúncia, de memòria, per si de cas un dia edita el material.
A l'estiu de 2011 li posa música al poema XV de la part dels Homenatges Anònims del Llibre de l'Exili d'Ovidi, inclòs al volum setè de les obres completes de Vicent Andrés Estellés. El poema i la música criden l'atenció de Borja Penalba, músic i compositor, qui s'ofereix a fer els arranjaments. La cançó és premiada al Certamen Terra i Cultura (organitzat pel Celler Vall Llach) que li atorga el IV Premi Miquel Martí i Pol a la millor poesia musicada en llengua catalana l'any 2011.
El febrer de 2014 publica, amb Borja Penalba, el seu primer treball: "Dones i dons". El disc és un conjunt de 13 cançons dedicat a les dones i als sabers i qualitats humanes. El maig de 2014 guanya el IX Premi Ovidi Montllor al Millor Disc de Cançó.
En novembre de 2015 enceta un espectacle de poesia i música amb l'actriu Sílvia Bel anomenat "M'he estimat molt la vida" on Tomàs musica i canta poemes d'Estellés, Martí i Pol, Maria Mercè Marçal, Joan Vinyoli o Rosa Leveroni i Sílvia aporta el seu talent actoral amb rapsòdies colpidores. 
En desembre de 2016 publica el seu segon treball: "Segona Mà", amb producció de Pau Romero i Maestre (BeatGarden). Aquest CD conté "Balconades", que és guardonada amb el premi Ovidi Montllor 2017 a la millor cançó.
Després d'uns temps de reflexió personal, torna al 2021 amb el seu tercer treball, La Rosa als Llavis, un treball basat en El Poema de la Rosa als Llavis de Joan Salvat-Papasseit, de la mà de l'actriu i directora teatral Elsa Tronchoni.

Continuarà...

ENCARA

he assumit un paper amarg.
l'he assumit perfectament conscient
d'allò que se'm demanava que se m'exigia
procure acomplir el meu deure
escrivint per aquells que no escriuen
parlant per aquells que no parlen encara.

encara escric
encara. 

(Vicent Andrés Estellés)