No puc dir el teu nom
Aquest poema és contundent. La llapissera de l'Estellés escriu una dona com una pàtria i una pàtria com una dona. Amb certa negligència, traça horitzons quotidians de pell endurida i de terra soferta. I de futur, sempre de futur. Darrere de cada paraula, de cada sentit hi ha, definitivament, música: notes, silencis, coratge i moltes ràbies.
No puc dir el teu nom. O el dic negligentment.
No puc dir el teu nom. Certs dies, certes nits
em passen certes coses. Tinc el desig de tu.
Esdevens, aleshores, la meua sola pàtria.
No puc dir el teu nom. Esvelta, tendra, càlida.
Terriblement esvelta, dempeus, com una pàtria.
No puc dir el tu nom. Car, si el dic, l'he de dir
amb certa negligència. No puc dir el teu nom.
No és un desig tan sols sexual, conjugal.
És el desig del riu, i el llençol, i la brossa.
És un instint de pàtria. És el desig de l'arbre,
i del cel, i del cànter, i el pitxer, i l'argila.
De ser i ser del tot, plenament: tenir pàtria.
I una pàtria lliure, i lluminosa, i alta.
Vicent Andrés Estellés. Llibre d'Exilis, part de Les pedres de l'àmfora
No puc dir el teu nom. O el dic negligentment.
No puc dir el teu nom. Certs dies, certes nits
em passen certes coses. Tinc el desig de tu.
Esdevens, aleshores, la meua sola pàtria.
No puc dir el teu nom. Esvelta, tendra, càlida.
Terriblement esvelta, dempeus, com una pàtria.
No puc dir el tu nom. Car, si el dic, l'he de dir
amb certa negligència. No puc dir el teu nom.
No és un desig tan sols sexual, conjugal.
És el desig del riu, i el llençol, i la brossa.
És un instint de pàtria. És el desig de l'arbre,
i del cel, i del cànter, i el pitxer, i l'argila.
De ser i ser del tot, plenament: tenir pàtria.
I una pàtria lliure, i lluminosa, i alta.
Vicent Andrés Estellés. Llibre d'Exilis, part de Les pedres de l'àmfora
Veu: Borja Penalba
Guitarres: Borja Penalba
Bateria: Edu Olmedo
Música: Tomàs de los Santos
Arranjaments: Borja Penalba
Enregistrada en gener de 2014