Tomàs de los Santos

Una tapa blava d'un llibre, a tendra llapissera, rep la lletra d'un poema que una Eva post adolescent pensa que el Poeta de Meravelles s'ha deixat fora del llibre. Una càlida nit de vint hiverns més tard i amb dues copes de vi de testimoni, la mateixa Eva posa veu a les seues paraules manuscrites. S'esborrona la pell quan escolte "Que em note sol, que toque soledat...".




Hi ha dies, hi ha certs dies, ja veus ara,
estic morint-me de tristesa, plore,
pense en tu i et voldria al meu costat:
ara sí que seríem ben feliços.
Tot t'ho perdone, vida meua, tot,
t'ho perdone, ho oblide, res de res,
ara seria el teu amant sol·lícit,
tractaria d'entendre't, de comprendre't.
Que em note sol, que toque soledat,
que no puc més, recorde i et recorde,
recorde tot allò que no hem viscut.
Que estic morint-me, que vull viure, que
vull que tornes i prendre't una mà,
agafar-me a la vida, que m'acabe.

Vicent Andrés Estellés. L'Inventari Clement